A la literatura castellana trobem La canción del pirata de José de Espronceda en el qual ens intenta transmetre la seva rebel·lia i protesta contra les normes socials i la vida mateix. Això ho posem dintre del Romanticisme que és un moviment cultural, literari i artístic que es va desarrollar a meitat del segle XIX. I els temes que parlen els autors d’aquesta època són els sentiments (personals de l’autor, normalment eren: la tristesa, la soledat, la desesperació…), la rebel·lia i l’evasió ( impossibilitat de portar a terme els seus ideals, la insatisfacció davant el món, la literatura és la seva evasió, agafen camins de la imaginació a llocs llunyans) i la naturalesa i el paisatge ( s’adapta als sentiments de l’autor).
Con diez cañones por banda,
viento en popa, a toda vela,
no corta el mar, sino vuela
un velero bergantín.
Bajel pirata que llaman,
por su bravura, el Temido,
en todo mar conocido
del uno al otro confín.
La luna en el mar rïela,
en la loma gime el viento,
y alza en blando movimiento
olas de plata y azul;
y ve el capitán pirata,
cantando alegre en la popa,
Asia a un lado, al otro Europa,
y allá en su frente Estambul.
“Navega, velero mío,
sin temor,
que ni enemigo navío,
ni tormento, ni bonanza
tu rumbo a torcer alcanza,
ni a sujetar tu valor.
Veinte presas
hemos hecho
a despecho
del inglés,
y han rendido
sus pendones
cien naciones
a mis pies.
Que es mi barco mi tesoro,
que es mi dios la libertad,
mi ley, la fuerza y el viento,
mi única patria, la mar.
Allá muevan feroz guerra
ciegos reyes
por un palmo más de tierra;
que yo tengo aquí por mío
cuanto abarca el mar bravío,
a quien nadie impuso leyes.
Y no hay playa,
sea cualquiera,
ni bandera
de esplendor,
que no sienta
mi derecho
y dé pecho
a mi valor.
Que es mi barco mi tesoro…
A la voz de “¡barco viene!”
es de ver
cómo vira y se previene
a todo trapo a escapar.
que yo soy el rey del mar,
y mi furia es de temer.
En las presas
yo divido
lo cogido
por igual.
sólo quiero
por riqueza
la belleza
sin rival.
Que es mi barco mi tesoro…
Sentenciado estoy a muerte.
Yo me río;
no me abandone la suerte,
y al mismo que me condena
colgaré de alguna entena
quizá en su propio navío.
Y si caigo,
¿qué es la vida?
Por perdida
ya la di,
cuando el yugo
del esclavo
como un bravo
sacudí.
Que es mi barco mi tesoro…
Son mi música mejor
aquilones,
el estrépito y temblor
de los cables sacudidos,
del negro mar los bramidos
y el rugir de mis cañones.
Y del trueno
al son violento,
y del viento
al rebramar,
yo me duermo
sosegado,
arrullado
por el mar.
Que es mi barco mi tesoro
que es mi dios la libertad,
mi ley, la fuerza y el viento,
mi única patria, la mar”
Canción del pirata, José de Espronceda
Canción del Pirata cançó
I a la literatura catalana trobem Mar i Cel d’Àngel Guimerà. És una tragèdia romàntica de la Renaixença. L’obra és una obra de teatre i se situa al segle XVII i representa la relació entre Blanca, una jove cristiana, i Saïd, pirata musulmà que la té captiva al seu vaixell. Els dos s’enamoren però l’amor és impossible ja que pertanyen a dos bàndols enemics.
DAGOLL DAGOM, Mar i cel (1988).
Escena novena. Comiat
[SAÏD, a punt de baixar al bot, s’acomiada de BLANCA, davant de FERRAN.]
FERRAN: Tindré l’amor al meu costat, sabent que pensa en l’altre amor. Ara he salvat el meu amor, però no tindré mai el seu cor.
SAÏD: Mira el mar...
BLANCA: Mira el cel...
SAÏD I BLANCA: ... que es busquen en un punt de l’infinit.
SAÏD: Blanca, l’amor que m’ha salvat és una força que ens separa.
BLANCA: Saïd, l’amor que ens ha salvat ens uneix més que abans encara.
SAÏD: El mar i el cel, com tu i jo, són dos punts bruts que mai no es troben.
BLANCA: El mar i el cel, a l’horitzó, són dos que es troben i es confonen. Viuré esperant una altra nit...
SAÏD: aquella nit que els ulls et tanca...
BLANCA: perquè en un punt de l’infinit...
SAÏD: pugui trobar l’amor de Blanca
BLANCA I SAÏD: I respirar-te eternament en un espai on no hi ha gent.
FERRAN: He salvat el meu amor però no tindré mai el seu cor. Ara he salvat el meu amor. Tindré l’amor al meu costat, sabent que pensa en l’altre amor. Ara he salvat el meu amor però no tindré mai el seu cor.
SAÏD: Veus com teníem la raó, veus com el mar i el cel es troben, veus com hi ha un punt en l’horitzó...
SAÏD I BLANCA: Sóc el mar, Ets el mar, ets el cel... sóc el cel... que es troben en un punt de l’infinit.
[Se sent un tret que fereix SAÏD de mort. El vaixell gira fins que descobreix don CARLES, fora de si i abatut, amb una arma de foc a les mans. BLANCA compleix la seva amenaça i es clava el punyal.]
FERRAN: Ja veieu el que heu fet, ja veieu el que heu fet, miserable. No heu volgut escoltar, Preferíeu matar que comprendre. La supèrbia i l’orgull us han fet assassí d’una filla.
COR: Ja veieu el que heu fet, ja veieu el que heu fet, miserable. No heu volgut escoltar, preferíeu matar que comprendre. La supèrbia i l’orgull us han fet assassí d’una filla.
JOANOT: El mar... FERRAN: El cel...
Representació teatral de Mar i Cel:
Representació teatral de Mar i Cel:
Mar i Cel, Àngel Guimerà
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada